Disclaimer

Arenes movedisses és una emocionant història personal que arrenca amb la malaltia de l’autor i el que el diagnòstic va desencadenar en ell: records distanciats en el temps i no necessàriament consecutius, que Mankell relaciona d’una manera o una altra amb les grans preguntes de l’home: què som?, com ens enfrontem a la mort?, de què tenim por?, quin món deixarem en herència?, en què creiem i per què? Per respondre-les, Mankell recorre a fets del passat: un dia a l’escola, quan era petit; una visita al Museu Britànic; una lectura sobre l’illa de Pasqua; la veritable naturalesa de les arenes movedisses; el poder del gel; la mort d’un nen moçambiquès; les visites a Salamanca, Màntua, Buenos Aires, Malta i les ruïnes d’Hagar Qim, etcètera. D’aquestes incursions en el passat neix un retrat, des de la infantesa i l’adolescència fins a la maduresa, del Mankell de carn i ossos, que examina la vida i, amb ella, qüestions que afecten tota la humanitat.

Una nit de tardor, Fredrik Welin —protagonista de la novel·la Sabates italianes— es desperta quan un incendi arrasa casa seva. Amb seixanta-nou anys, aquest metge jubilat solitari surt penosament d’entre les flames, calçat amb unes botes d’aigua (ambdues del peu esquerre). Només resten al matí unes runes pudentes: ha perdut casa seva i totes les seves pertinences, i ha de mudar-se a un remolc que pertany a la seva filla. Quan a l’arxipèlag s’estén el rumor de que ha estat ell mateix qui ha provocat l’incendi, la policia l’interroga, sense arribar a acusar-lo de res. De sobte, Louise, la seva filla, viatja també a l’illa, per motius misteriosos. Fredrik anorreat, veu com la tardor representa també el final de la seva vida, i necessita passar comptes. Llavors coneix a la periodista Lisa Modin, que desperta sentiments que Fredrik donava per oblidats. Quan al cap d’any, decideix muntar una festa amb tots els seus amics, un nou incendi arrasa una altra casa de l’illa.

La tardor de l’any 2004, l’arqueòloga sueca Louise Cantor, que dirigeix unes excavacions al Peloponès, es disposa a tornar al seu país per participar en un seminari sobre els enterraments de l’Edat del Bronze. Té moltes ganes de veure el seu fill, Henrik, que viu a Estocolm. La vigília de la partença, un seguit de contratemps la duen a rememorar la ruptura amb el seu exmarit, Aron Cantor, que es troba en parador desconegut. Un cop a Suècia, quan entra a l’apartament de Henrik, ha d’afrontar una realitat que li costarà d’assimilar: el seu fill és mort. Els forenses dictaminen que es tracta d’un suïcidi, però Louise sospita que Henrik ha estat assassinat i vol saber la veritat. Se’n va a Austràlia per trobar Aron i gràcies a ell s’assabenta que Henrik tenia un pis a Barcelona, ciutat que decideixen visitar tots dos. Aquí comença una trama tenebrosa, relacionada amb la desaparició del cervell del president Kennedy. Després d’un llarg periple per Moçambic, Suècia i Espanya, Louise descobreix que l’ambaixada sueca a Moçambic, una organització africana que ajuda els malalts de sida i una important empresa farmacèutica hi estan implicades.

El desembre de l’any 1945, un avió britànic aterra a Bückeburg (Alemanya) i en baixa un home que porta una petita bossa de viatge negra; es dirigeix a la presó de Hamelin, on dotze criminals de guerra alemanys estan empresonats, amb una sinistra missió. Cinquanta-quatre anys després, a Suècia, Herbert Molin, un policia jubilat que porta una vida tranquil·la al poblet de Härjedalen, és assassinat d’una manera brutal: literalment, l’assassí l’ha mort a fuetades; a més, la policia descobreix unes petjades de sang molt estranyes al voltant del cadàver, com si algú hi hagués fet uns passos de ball. Un antic company de Molin, el jove Stefan Lindman, decideix viatjar a Härjedalen per tal d’esbrinar els fets tot i patir problemes greus de salut. A poc a poc descobrirà unes misterioses connexions entre la mort de Molin, els col·laboracionistes durant la segona guerra mundial i els grups neonazis del present. Però Lindman ja no pot fer marxa enrere: cada pista que troba és una nova passa que l’impulsa a conèixer la veritat.

L’octubre de 1914, uns pocs mesos després de l’esclat de la primera guerra mundial, l’oficial de la marina sueca Lars Tobiasson-Svartman rep l’ordre d’embarcar al cuirassat Svea per dur a terme una missió secreta relacionada amb les rutes de navegació. Hidrògraf expert en mesurar les profunditats marines, Lars és un home reservat i silenciós, acostumat a guardar les distàncies fins i tot amb la seva delicada dona, Kristina, a la qual ha deixat a Estocolm. El seu somni és trobar un lloc on l’escandall perdi fons, i té la sospita que potser en aquest viatge podrà convertir-ho en realitat. Durant la missió, Lars descobreix una petita illa, situada al mig d’un arxipèlag i habitada per una noia solitària, de maneres rudes, anomenada Sara Fredrika. Sense deixar-se seduir pel que podria ser un miratge, Lars torna a Estocolm un cop enllestida la seva tasca. Però sent que el fràgil equilibri en què viu s’ha trencat i, incapaç d’oblidar la trobada amb Sara Fredrika, mirarà de tornar a l’illa a tot preu.

Confessions de Fèlix Krull, lladre i farsant, en acurada traducció de Jordi Llovet, va ser l’última novel·la publicada per l’autor (1954), per bé que Thomas Mann va treballar-hi a partir de l’any 1910. Escrita com a paròdia de les novel·les de formació de la tradició alemanya, i també seguint els models de la novel·la picaresca europea, Fèlix Krull narra la vida d’un home amb pocs escrúpols, però d’una simpatia i un gran atractiu personal. Krull, el personatge més «autobiogràfic» de Thomas Mann, recorre les diverses etapes de la vida amb el propòsit de convertir la pròpia biografia en una «obra d’art». En nom d’aquesta concepció estètica de la vida, les seves trampes, els robatoris que comet i les seves impostures sempre queden excusades, fins al punt de convertir-se, paradoxalment, en una actitud de moralitat indiscutible. En aquesta obra, sens dubte la més amena de l’autor, Mann va desplegar el bo i millor del seu estil, del seu humor i de la seva intel·ligència narrativa.

La novel·la té un argument aparentment simple. Només dos personatges principals en un sol escenari: l’hotel on són de vacances. Però, en realitat, l’obra, el que ens mostra és el drama d’un dels personatges, Gustav von Aschenbach, escriptor alemany, que ha decidit anar a Venècia a buscar la inspiració perduda. A l’hotel, l’artista topa amb un hoste, un adolescent polonès de gran bellesa, que es converteix en objecte de l’adoració de l’escriptor. L’escriptor fa una minuciosa descripció psicològica d’Aschenbach de moralitat convencional i dels deliris amorosos de l’artista que sempre es mantenen en el pla intel·lectual, ja que la por al rebuig fa que no s’apropi físicament al jove. Paral·lelament l’obra ens descriu diferents paratges de la ciutat i dels seus habitants perfilant així uns trets de l’entorn decadent. A la ciutat hi ha una epidèmia de còlera i les autoritats ho neguen per por a perdre els turistes, tot i així el rumor s’escampa i els estrangers comencen a marxar, menys Aschenbach que tot i haver estat un dels primers en conèixer la notícia, renuncia a marxar per poder estar a prop del jove Tadzio. Finalment l’escriptor emmalalteix i mentre veu com el jove i la seva família marxen pateix un desmai i mor. L’obra acaba amb el comentari sobre la pèrdua que ha representat la mort de l’escriptor.

Thomas Mann crea a L’enganyada la versió en clau femenina de La mort a Venècia. Rosalie von Tümmler, vídua i amb dos fills, acaba de fer cinquanta anys i duu una vida tranquil·la i respectable al Düsseldorf de començament del segle XX. Però aquesta placidesa es veu de sobte alterada quan, enlluernada per la bellesa i la joventut de Ken Keaton, un nord-americà de vint-i-quatre anys que imparteix classes d’anglès al seu fill, redescobreix amb una força insòlita el desig i la passió que creia que mai no tornaria a experimentar. Desoint els consells de la seva filla, Rosalie està disposada a transgredir les normes socials i els seus principis morals per poder sentir, encara que sigui només un instant, la felicitat i la plenitud que intueix darrere aquest desig. Fins i tot li sembla que la natura li concedeix la gràcia de transfigurar el seu cos i retornar-li l’ardor i la vitalitat dels anys de joventut…

Aquest volum aplega una selecció representativa de narracions des de 1893, en plena joventut de l’autor, fins a 1910, ja en la seva maduresa. A més de la petita obra mestra «Tonio Kröger», la història d’un home mancat d’energia que viu un conflicte entre l’art i la vida, trobarem narracions tan interessants com «El petit senyor Friedemann», «Luischen», «L’infant prodigi», «De la sang de Wotan» i altres contes. En tots aquests relats es posa en evidència el mestratge literari de Mann, i el seu interès en l’exploració de la naturalesa humana i de les relacions personals.

Els relats aplegats a Felicitat són mostres magnífiques de l’obra d’una de les millors i més influents narradores britàniques de tots els temps, comparable només a un Henry James, un Conrad, un Somerset Maugham o una Virginia Woolf. Aquests contes, en què la capacitat de síntesi i evocació de Mansfield anticipa algunes de les formes narratives més destacades del segle XX, contenen l’exaltació, el desencant i l’amargor de la quotidianitat en una xarxa finíssima de detalls aparentment banals, en descripcions i diàlegs d’una precisió astoradora. Virginia Woolf —que va ser la responsable de la primera impressió del conte «Preludi», comprès en aquest recull— va escriure amb motiu de la publicació del seu Diari: «Katherine Mansfield va morir a una edat en què la majoria de nosaltres papallonegem fàcilment entre aquestes aparences i impressions, aquestes diversions i sensacions que ningú ha estimat tant com ella».

Víktor Nikolàievitx Manperel és un matemàtic que ha resolt un dels Set Problemes del Mil·lenni, fet que li ha valgut rebre la prestigiosa Fields Medal. Manperel renuncia al premi i decideix viatjar amb la seva mare a una misteriosa illa àrtica. És allà on coneix Kiril Bonotov, el carter de la petita illa, que li va portant una sèrie de gravacions del seu difunt pare. Els enregistraments l’ajudaran a descobrir el significat del seu talent i el motiu d’haver estat escollit per a una missió especial: desxifrar els enigmes que permeten comprendre l’univers. Haurà de prendre una decisió que pot afectar a tota la humanitat.

En determinades ocasions l’estimació amorosa es pot perdre. Els motius solen ser diversos i no sempre els components de la parella ho viuen de forma idèntica. El desencís que provoca el trencament de la parella és un dels fils conductors de tres històries interrelacionades del llibre.

Novel·la d’amor, de desesperança i d’il·lusió alhora, Tendra és la nit és un magnífic text que despulla amb força i tendresa l’imaginari de l’amor.

Quan un dia una dona apareix morta a casa seva i, en la penombra, s’escampen les seqüeles del que en aparença ha estat un robatori amb violència, el viceqüestor Schiavone es resisteix a creure el que és evident. Una sèrie de coincidències i divergències, sumades a l’ambigüitat d’alguns personatges, transformarà gradualment l’escenari del crim en una espessa boira de misteris. Per dissipar-la, en Rocco posarà en pràctica el seu contundent mètode particular, basat en la intuïció, l’astúcia, una lleialtat indestructible a la seva gent de confiança i una certa tendència a fer justícia pel seu compte.

Després d’haver alliberat la Chiara Berguet, en Rocco Schiavone està molt afectat per un fet que no desitjaria a ningú: la mort, a casa seva mateix, de la companya d’un amic de Roma, a conseqüència d’uns trets que li anaven dirigits a ell. Però quan la depressió l’amenaça un cop més, en Rocco torna a fer servir el millor recurs que coneix: descarregar la seva ira contra tothom, en la forma d’una ironia més lacerant que una navalla. Per sort, els agents de la comissaria d’Aosta, que van aprenent a conviure amb la cuirassa que protegeix el cor malferit del seu cap, saben prendre-s’ho amb filosofia i aguantar el xàfec. Per això, quan en Rocco comença a sortir del pou, l’animen a emprendre la recerca de l’assassí, que el porta fins a Roma i es converteix així en un dolorós retorn al seu passat, un viatge en el temps que és com una ferida oberta sobre una llaga que continua sagnant. I el cas d’un altre mort, al qual en un principi s’havia donat carpetada com a víctima d’un infart, aterra sobre la seva taula per irritar-lo encara més. Aquesta altra investigació el duu al sector més acomodat de la ciutat d’Aosta, el dels que estan fora de tota sospita, el dels qui creuen que poden disposar dels altres com si fossin simples ninots.

Tot i les conviccions republicanes de Maquiavel, El príncep defensa una tesi absolutista del poder polític, com a solució a la debilitat i fragmentació dels petits estats italians, que pogués fer front a les potents monarquies francesa i espanyola. És en aquest context que cal interpretar la figura del príncep nou que reclama un estat nacional italià fortament cohesionat.

Membre de la intel·lectualitat culta de la Barcelona de la Renaixença, de la qual havia heretat el floralisme i el retoricisme, Joan Maragall i Gorina va fer una defensa de l’espontaneïtat i de la recerca de la simplicitat i arribà a desenvolupar la seva «teoria de la paraula viva», que va crear escola. Va fer de la seva obra poètica la vessant literària més coneguda, si bé destaca la seva important producció en prosa, amb més de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs. La seva activitat com a periodista al Diari de Barcelona i La Veu de Catalunya va ser un dels mitjans que li va permetre projectar una opinió que generà una important influència social. Així mateix, va traduir al català obres de Goethe, Nietzsche i Novalis, introduint així a Catalunya una bona part de la literatura alemanya. En la present edició de les poesies completes de Joan Maragall, hem seguit una ordenació que es desprèn de la que el poeta donà en els volums que anà publicant en vida, i hem aplegat la totalitat de l’obra segons els temes cabdals i els títols dels seus llibres. Dintre de cada tema genèric van primer les composicions que originàriament veieren la llum en els volums Poesies, Visions i Cants, Les disperses, Enllà i Seqüències, per ordre cronològic. Vénen després les que aparegueren en altres publicacions i les que restaren inèdites fins a la mort del poeta, el desembre de 1911. D’aquestes últimes, en donem —fent-ho constar— alguna, interpolada entre les publicades en sos llibres, perquè per la seva índole i importància, hi encaixen d’una manera evident, sense trencar aquella unitat que l’autor desitjava per a cada un dels seus reculls i per a les col·leccions que es fessin en el futur.

Viktor Askenasi, un professor universitari que volta la cinquantena, passa uns dies de vacances en una illa, lluny de casa seva. Ha empès aquest viatge en solitari perquè necessita veure en perspectiva els últims esdeveniments que li han capgirat del tot la vida. Els seus col·legues de la universitat l’han pres per foll: no cal trencar amb les convencions burgeses; mai, sota cap concepte, no s’ha de capgirar l’ordre establert. Però ell necessita seguir aquest impuls, no pot fer com si res no hagués passat; perquè de cop ha vist, com si li hagués caigut una bena dels ulls, que el sentit de l’existència passa per volar, però encara més lluny, perquè sap que aquest canvi és només un pont que el conduirà a conèixer la felicitat o, més aviat, el perquè de l’ésser humà. En un relat delicat i ple de subtilesa, Márai retrata de nou la burgesia, les convencions socials i, sobretot, la recerca de sentit de l’existència, que passa en aquest cas per fugir de les convencions i anar més enllà.

Maria-Mercè Marçal tenia vint-i-set anys quan va publicar Bruixa de dol. Es tracta d’una obra compromesa amb la vida, amb la llengua i amb l’amor i la llibertat, temes que l’autora tracta amb formes poètiques populars i clàssiques alhora, i amb imatges que reclamen una lectura alternativa i agosarada perquè expressen la seva vivència de dona i de feminista. La fecunditat de l’entramat de forma i fons en la poesia de Maria-Mercè Marçal es podria comparar a l’arrapament de l’heura que tan significativa i important va ser en la seva vida i en la seva obra. Bruixa de dol és una obra amb una dinàmica progressiva que va d’un jo més íntim a un nosaltres col·lectiu, les dones (fades i bruixes), més èpic.

Cau de llunes és un poemari representatiu de la primera època de l’obra de Maria-Mercè Marçal, dels seus anys d’aprenentatge, en què l’autora cerca una veu pròpia a partir d’experiments amb tècniques i tons ben diversos, del classicisme i populisme al tarannà rupturista i avantguardista. El volum s’obre amb una «divisa» que identifica el jo poètic amb el jo real, ja que defineix com a poeta l’orientació ideològica del llibre: una triple consciència feminista, de classe i nacional, enllaçada amb una actitud rebel com a dona, com a membre de classe social humil i com a catalana. Aquestes tres consignes marquen la temàtica de tot el volum, i en determinen l’estructura, així com les dues lectures: la política (de militància social i feminista) i l’amorosa (i sexual).